Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra,
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
Quan ja res no demanes
I frueixes callada, escoltant
la remor lleu d’aigües
silents, que transcorren segures
i lentes.
I ja no et torba el brogit
de rius ni torrents.
Sentiràs com et corre la sang dins
les venes.
Montse Abetllo
